Divendres 29 de juliol. Un amic em diu:

-Avui és el meu últim dia de treball abans de les vacances. M’he deixat la pell a la feina, el meu cap em fa una mala avaluació d’un projecte i quan se’n va no em diu adéu ni em desitja bones vacances… crec que em vol acomiadar».

-Ho parlaràs amb ell en algun moment?

-No.

La realitat és que el cap mai el va acomiadar. I quan li vaig preguntar «tens por?» va respondre de manera immediata que no, malgrat saber jo que sí que en tenia. A vegades, en sessions de coaching, si el client ha expressat literalment tenir por i jo repeteixo les seves paraules, aquest sol desdir-se’n indicant «bé, por no…». Per què no ens permetem tenir por i acceptar que la tenim?

La por és una de les emocions estigmatitzades socialment, com moltes altres. No ens està permès tenir por perquè ens diuen que som covards, gallines…

No hi ha emocions bones i emocions dolentes. Totes compleixen la seva funció. També la por.

El gran pas de transformació és l’acceptació. Prendre consciència i assumir que tenim por és el primer pas de la transformació. Quan acceptem que la tenim, podem actuar en els diferents àmbits en què es manifesta:

– En l’àmbit emocional: compartint-lo amb un amic, buscant ajuda externa, escoltant música, veient una pel·lícula que ens provoqui somriures…

– En l’àmbit físic: fent esport, meditació…

– En l’àmbit del pensament: registrant els nostres pensaments i les emocions que ens desperten. D’aquesta manera, identifiquem quins són els pensaments que ens limiten i podem transformar-los.

Les preguntes, un cop acceptat que sentim por, són: com em pot ajudar?, què vull fer amb ella? i ¿què faria si no tingués por?. I aquí hi ha la clau, en l’autoconeixement. Quan assumeixo que tinc por i em pregunto què diu de mi aquesta por, m’estic descobrint una mica més.

Així que les emocions no són bones ni dolentes, sinó una font increïble d’aprenentatge en l’autoconeixement d’un mateix que es tradueix en activació a la transformació personal. Benvinguda por, una emoció legítima.

Viernes 29 de julio. Un amigo me dice:

-Hoy es mi último día de trabajo antes de las vacaciones. Me he dejado la piel en el trabajo, mi jefe me hace una mala evaluación de un proyecto y cuando se va no me dice adiós ni me desea buenas vacaciones… Creo que me quiere despedir”.

-¿Lo vas a hablar con él en algún momento?

-No.

La realidad es que el jefe nunca le despidió. Y cuando le pregunté «¿tienes miedo?» respondió de manera immediata que no, aún sabiendo yo que sí. A veces en sesiones de coaching, si el cliente ha expresado literalmente tener miedo y yo repito sus palabras, este suele desdecirse indicando “bueno, miedo no…”. ¿Por qué no nos permitimos tener miedo y aceptar que lo tenemos? 

El miedo es una de las emociones estigmatizadas socialmente, como muchas otras. No nos está permitido tener miedo porque nos dicen que somos cobardes, gallinas…

No hay emociones buenas y emociones malas. Todas cumplen su función. También el miedo.

El gran paso de transformación es la aceptación. Tomar conciencia y asumir que tenemos miedo es el primer paso de la transformación. En cuanto aceptamos que lo tenemos, podemos actuar en los distintos ámbitos en los que se manifiesta:

– En el ámbito emocional: compartiéndolo con un amigo, buscando ayuda externa, escuchando música, viendo una película que nos provoque sonrisas…

– En el ámbito físico: haciendo deporte, meditación…

– En el ámbito del pensamiento: registrando nuestros pensamientos y las emociones que nos despiertan. De esta forma, identificamos cuáles son los pensamientos que nos limitan y podemos transformarlos.

Las preguntas, una vez aceptado que sentimos miedo, son: ¿cómo me puede ayudar?, ¿qué quiero hacer con él? y ¿qué haría si no tuviese miedo?. Y ahí esta la clave, en el autoconocimiento. En cuanto asumo que tengo miedo y me pregunto que dice de mí este miedo, me estoy descubriendo un poco más.

Así que las emociones no son buenas ni malas, sino una fuente increible de aprendizaje en el autoconocimiento de uno mismo que se traduce en activación a la transformación personal. Bienvenido miedo, una emoción legítima.

Més d’una vegada, en diverses accions de coaching, he tingut la sensació que es percep al coach com a un gran solucionador de problemes que té una pòcima màgica per resoldre tots aquells conflictes o aspectes de transformació personal i grupal que se’ns plantegen.

És com si tinguéssim uns superpoders per desllorigar aquelles traves que ens trobem al llarg de la vida.

Els coachs no tenim cap superpoder ni un vestit de Superman amagat sota la nostra roba. Som facilitadors en les processos de transformació. De fet, som “troncaires” especialitzats en acompanyar a trobar quin és el tronc que cal treure per desfer el nus que no deixa fluir el riu.

No només no ens podem alçar amb la capa de Superman per empènyer amb força el munt de troncs que no deixen passar el riu, sinó que nosaltres mateixos també trobem encallades en la nostra vida personal i professional que també necessiten d’altres “troncaires”.

Fa unes setmanes, organitzant la comunicació de Feedback pel proper curs i compartint un cafè amb la persona que m’acompanya en la comunicació, em vaig adonar que jo mateixa tenia una ennuegada de troncs que em feien percebre la comunicació com un deure feixuc que requeria un temps que no tenia, com una obligació que em martellejava el cap perquè sempre la deixava pel final.

Al llarg del cafè, la professional de la comunicació es va convertir en la meva “troncaire” i em va dir: “només cal que gaudeixis de la comunicació i que deixis de sentir-la com un deure. Comunicar no és una obligació. Només és una manera fantàstica de compartir, en un acte de generositat, tot allò que saps, que penses, que creus, que veus…”.

De manera màgica, un tronc va caure i va desencallar l’embussada. Des de fa unes setmanes he començat a gaudir de la comunicació recollint imatges per piular al Twitter, pensant idees per escriure articles…compartint tot allò que em sembla que pot ser d’utilitat.

L’exemple ratifica dos aspectes interessants per a la reflexió:

– Els coachs no tenim superpoders i només som facilitadors com un “troncaire” més.

– Els professionals de serveis, sigui quin sigui el seu sector, són molt poderosos i amb un valor diferencial major si aconsegueixen convertir-se en “troncaires” des de la seva especialitat i tenir la capacitat suficient d’empatia per captar quin és el motiu de l’encallada pel qual el seu client els ha contractat.

I sí, efectivament, els coachs som molt afortunats (o “suertudos” com diu la meva companya de comunicació), per la possibilitat d’enriquir-nos facilitant els canvis encallats per aquell tronc que fa nosa.