“Em molesta molt que les persones del meu equip no participin en les reunions”, em va dir una responsable d’equip en una sessió per treballar la gestió de les actituds sabotejadores, tant del propi equip directiu com dels equips que dirigeixen.

A la sessió, els membres de l’equip van definir alguns exemples d’actituds sabotejadores que identificaven a les seves reunions:

• Els que no participen a les reunions però si que ho fan en altres contextos (“parlen entre ells després de la reunió o vénen a parlar al meu despatx a títol individual”)
• Els que miren només pels seus interessos personals i pretenen estendre’ls als altres assistents
• Els pessimistes (“això no te remei”)
• Els intransigents (“es pensen que tenen sempre la raó”)

Què ens diuen els sabotejadors?

Les reunions d’un equip són un mirall del seu funcionament. El que passa en una reunió reflecteix la consciència d’equip, el sentit de pertinença, la confiança que hi ha en l’equip, l’alineació amb el propòsit, visió i objectius, la capacitat d’assolir millors resultats etc.. Per tant, qualsevol símptoma disfuncional de les reunions, ja sigui en l’efectivitat en la tasca (l’ordre del dia, la temporalització, la presa de decisions, els mètodes emprats ..), com en l’efectivitat en les seves relacions (actituds sabotejadores), mostra la necessitat de “ser” més equip. Per tant els sabotejadors ens estan dient que manca alineament en l’equip.

Sabotejadors o Facilitadors? Dues cares d’una mateixa moneda.

Per a qui està essent un sabotejador: per a qui ho fa o per a qui modera la reunió?

El sabotejador fa el que fa, conscient o inconscientment, per treure’n algun benefici, algun profit. Per tant, des del seu punt de vista el seu comportament és funcional i facilitador de l’assoliment dels seus objectius i interessos, ja siguin individuals o pel seu petit regne de taifes.
D’altra banda, el mateix comportament pot ser funcional o sabotejador per al grup, en funció del context i la intensitat.
Per exemple, fer bromes pot ser un bàlsam en un moment donat d’una reunió, però també pot suposar un sortida de to en un altre moment.

Quina és l’altra cara de la moneda dels sabotejadors? De quina manera poden facilitar les coses?

Els que no participen, són prudents i no prendran riscos de manera impulsiva, els que miren pels seus interessos no es deixaran trepitjar fàcilment i saben posar molt bé els límits, els pessimistes preveuen perfectament possibles amenaces i ens ajuden a anticipar-nos, els intransigents tenen molt clares les seves idees i són persistents en la seva defensa etc…

En canvi, pel moderador de la reunió que té a com a finalitat vetllar per l’equip i, per tant, pel bé comú, aquests comportaments interfereixen o obstaculitzen la consecució dels objectius de la reunió que, com hem dit, són un mirall dels objectius de l’equip.

És important tenir en compte aquesta doble mirada ja que ens permet entendre millor el punt de vista del sabotejador i la seva “bona” intenció.

Ara que ja sabem que tot comportament sabotejador té una bona intenció…Podem ser capaços de veure la intenció positiva en aquest tipus de comportaments quan ens molesten molt?

Suposo que no heu passat per alt la frase que inicia aquest article: “Em molesta molt”.

És fàcil empatitzar quan alguna cosa ens molesta molt?

«Tot el que ens irrita dels altres ens pot ajudar a conèixer-nos a nosaltres mateixos». Carl Young

Quan alguna cosa ens molesta, possiblement està topant amb la nostra escala de valors i cal ser conscients que la nostra resposta pot ser poc objectiva, serena i adaptativa i, per tant, pot contribuir més al conflicte.

Al proper article explicarem un seguit de mesures pràctiques anti-saboteig per convertir els sabotejadors en facilitadors reals per a l’equip.

«Me molesta mucho que las personas de mi equipo no participen en las reuniones», me dijo una responsable de equipo en una sesión para trabajar la gestión de las actitudes saboteadoras, tanto del propio equipo directivo como de los equipos que dirigen.

En la sesión, los miembros del equipo definieron algunos ejemplos de actitudes saboteadoras que identificaban en sus reuniones:

• – Los que no participan en las reuniones pero sí que lo hacen en otros contextos («hablan entre ellos tras la reunión o vienen a hablar a mi despacho a título individual»)
• – Los que miran sólo por sus intereses personales y pretenden extenderlos a otros asistentes
• – Los pesimistas («esto no tiene remedio»)
• – Los intransigentes («se piensan que tienen siempre la razón»)

¿Qué nos dicen los saboteadores?

Las reuniones de un equipo son un espejo de su funcionamiento. Lo que pasa en una reunión refleja la conciencia de equipo, el sentido de pertenencia, la confianza que hay en el equipo, la alineación con el propósito, visión y objetivos, la capacidad de lograr mejores resultados etc… Por tanto, cualquier síntoma disfuncional de las reuniones, ya sea en la efectividad en la tarea (del orden del día, la temporalización, la toma de decisiones, los métodos empleados…), como en la efectividad en sus relaciones (actitudes saboteadoras), muestra la necesidad de «ser» más equipo. Por lo tanto los saboteadores nos están diciendo que falta alineamiento en el equipo.

¿Saboteadores o Facilitadores? Dos caras de una misma moneda

¿Para quién está siendo un saboteador? ¿Para quien lo hace o para quien modera la reunión?

El saboteador hace lo que hace, consciente o inconscientemente, para sacar algún beneficio, algún provecho. Por tanto, desde su punto de vista, su comportamiento es funcional y facilitador del logro de sus objetivos e intereses, ya sean individuales o para su pequeño reino de taifas. Por otra parte, este mismo comportamiento puede ser funcional o saboteador para el grupo, en función del contexto y la intensidad.
Por ejemplo, hacer bromas puede ser un bálsamo en un momento dado de una reunión, pero también puede suponer un salida de tono en otro momento.

¿Cuál es la otra cara de la moneda de los saboteadores? ¿De qué manera pueden facilitar las cosas?

Los que no participan, son prudentes y no tomarán riesgos de manera impulsiva, los que miran por sus intereses no se dejarán pisar fácilmente y saben poner muy bien los límites, los pesimistas prevén perfectamente posibles amenazas y nos ayudan a anticiparnos, los intransigentes tienen muy claras sus ideas y son persistentes en su defensa, etc…

En cambio, para el moderador de la reunión que tiene como finalidad velar por el equipo y, por tanto, por el bien común, estos comportamientos interfieren u obstaculizan la consecución de los objetivos de la reunión que, como hemos dicho, son un espejo de los objetivos del equipo.

Es importante tener en cuenta esta doble mirada ya que nos permite entender mejor el punto de vista del saboteador y su «buena» intención.

Ahora que ya sabemos que todo comportamiento saboteador tiene una buena intención… ¿Podemos ser capaces de ver la intención positiva en este tipo de comportamientos cuando nos molestan mucho?

Supongo que no habéis pasado por alto la frase que inicia este artículo: «Me molesta mucho».

¿Es fácil empatizar cuando algo nos molesta mucho?

«Todo lo que nos irrita de los demás nos puede ayudar a conocernos a nosotros mismos». Carl Young

Cuando algo nos molesta, posiblemente está topando con nuestra escala de valores y hay que ser conscientes de que nuestra respuesta puede ser poco objetiva, serena y adaptativa y, por tanto, puede contribuir más al conflicto.

En el próximo artículo explicaremos una serie de medidas prácticas antisaboteo para convertir los saboteadores en facilitadores reales para el equipo.

M’agrada escriure articles sobre històries, anècdotes o esdeveniments que m’han impactat, commogut, sacsejat i que, per tant, estiguin plens de sentit per a mi. Des d’aquesta vivència en primera persona espero i desitjo arribar més a l’altre i poder transmetre un missatge més viu, més fresc i més encomanadís.

Fa temps que tenia ganes d’escriure sobre la importància de la gratitud. L’experiència em diu i em demostra que ser agraït o agraïda ajuda molt a ser més feliç i, alhora, a fer més feliços als altres. És un valor que admiro en els altres i que miro de cultivar.

Arrel de la mort d’un molt apreciat i admirat col·lega de feina, l’Eduard Escribá Solano, el desig de reflexionar sobre la gratitud i de cultivar-la ha esdevingut una prioritat.

La mort sobtada d’una persona apreciada activa la gratitud. De cop i volta, t’adones que tot allò que aquesta persona era i que oferia als altres (accions, fets, detalls, recursos) ara ho trobaràs a faltar.

Així que la gratitud és una manera amable de mirar el món, els altres i a un mateix. Una manera de mirar que no espera ni exigeix massa i no dóna res per fet. Des d’aquesta sana i juganera suspensió d’expectatives, la persona agraïda se sorprèn i s’alegra quan es veu beneficiada per alguna cosa. L’agraït veu, mira, busca, aprecia i valora els fets que contribueixen al seu benestar. Aquests fets poden ser realitzats per una persona (“gràcies per pensar en mi”) o poden formar part de la vida (“quin dia més lluminós que fa!”).

Podem parlar de gratitud sense expressar-la?

Rebre o donar un agraïment té un impacte positiu al nostre cervell, ja que ajudar a segregar neurotransmissors que s’associen al plaer i al benestar. Per tant, quan sentim agraïment cap algú és recomanable compartir-ho. Hi ha moltes maneres de fer-ho: un gest, una paraula, una frase, una imatge, un detall, etc…

Tot i que fins ara per parlar de la gratitud he parlat en primera persona, ja que necessito experimentar-ho, una de les coses meravelloses de la gratitud és justament centrar-se en l’altre i és el que vull fer ara.

L’Eduard Escribá, Director General del Grupo Emociona, ha estat un excel·lent professional al sector de la Consultoria de desenvolupament i un referent.

L’Eduard era un excel·lent comunicador. Era un contacontes que sabia llegir l’energia i estat emocional dels grups i sabia com transformar-los aportant sempre una altíssima dosi d’optimisme, alegria i entusiasme.

He après de tu com salpebrar un missatge per fer-lo més atractiu i captivador. Aquest ha estat un dels teus esplèndids llegats.

Quina era la teva fórmula secreta?

Crec que el més important d’aquesta fórmula és (em costa parlar en passat) que erets com un nen amb embolcall d’adult. M’explico: l’actitud de jugar, de passar-ho bé, d’il·lusionar, de crear i el sentit de l’humor eren el rerefons del teu missatge. Aquesta predisposició possibilitava que les tècniques fluïssin.

Com a bon contacontes, tenies un repertori immens de contes, històries, anècdotes, imatges, vídeos, jocs, etc… i sabies acompanyar-ho amb el to i els gestos adequats. En aquesta línia d’arribar a l’altre de la millor manera possible, t’inventaves acrònims per fer fàcils les idees complexes. Dominaves l’art de salpebrar els teus missatges amb aquests ingredients i això provocava que la teva audiència tingués els ulls oberts com taronges.

Estic tranquil·la i en pau perquè t’he donat sovint les gràcies. Gràcies per confiar en mi i donar-me l’oportunitat de participar en projectes apassionants i reptadors. Gràcies també ajudar-me a salpebrar els projectes en els quals he participat, i per tant per ser una mica contacontes com tu.

Tot i haver compartit regularment el meu agraïment, com que te’n vas anar molt ràpid, massa ràpid, m’han quedat coses al tinter. No et vaig poder dir l’adéu que m’hauria agradat dir-te. Per això, escric aquestes ratlles i te les dedico a tu.

Escriure alguna cosa adreçada a algú encara que no hi sigui o no ho rebi mai, té un efecte força catàrtic i alliberador per a qui ho escriu. I alhora permet compartir, connectar i ressonar amb altres persones que puguin sentir alguna cosa semblant.

Fins sempre contacontes de l’entusiasme!