Com qüestionar creences limitants? Afirmava amb rotunditat una adolescent de 17 anys: “Les meves amigues cauen més bé als altres, són més intel·ligents que jo”. I afegia: “És que no faig res bé”. Tot plegat un conjunt d’opinions i creences que configuraven la seva veritat. I no pas la veritat, només la seva. És el que té fer-se cas a un mateix.

Tots tenim opinions i creences sobre com són les coses, els altres i un mateix. A vegades aquestes creences ens obren opcions i ens fan una vida més fàcil i feliç. De vegades, tot el contrari, ens fan sentir malament, ens empetiteixen…

Cadascun de nosaltres porta per defecte creences que no hem escollit. És com si ens haguessin carregat un llapis de memòria amb pensaments que no sabem ni tan sols d’on vénen. Algunes creences ens són útils. D’altres no ho són gens i, per això, hem d’aprendre a mirar aquestes creences per identificar-les, qüestionar-les i revisar amb rigor el seu grau de fonament.

Cal preguntar-se: Com saps que és veritat? D’on ho has tret això? Identificar els pensaments automàtics com “No faig res bé” i qüestionar-los és un gran exercici que ens permet, després, gestionar-los com ens sembli millor.

Gestionar els pensaments vol dir escollir en què volem creure o ens convé creure més. En el cas d’aquesta jove per exemple, la creença “és que no faig res bé” es va transformar en: faig bé algunes coses (per exemple…….) i no faig tan bé d’altres. A base d’anar fent aquest exercici, acabem creient en altres coses que ens convenen més i ens fan més feliços i eficients.

No hem de ser víctimes dels nostres pensaments. Els pensaments i les emocions ens segresten en un primer moment, però nosaltres escollim quanta estona ens quedem amb ells.

Els nostres pensaments són tan poderosos que poden crear realitats. Tal com deia Santiago Ramon i Cajal “L’home pot ser escultor del seu propi cervell”.

¿Cómo cuestionar las creencias limitantes? Afirmaba con rotundidad una adolescente de 17 años: «Mis amigas caen más bien a los demás, son más inteligentes que yo». Y añadía: «Es que no hago nada bien». En conjunto, un conjunto de opiniones y creencias que configuraban su verdad. Y no la verdad, sólo la suya. Es lo que tiene que hacerse caso a uno mismo.

Todos tenemos opiniones y creencias sobre cómo son las cosas, los demás y uno mismo. A veces estas creencias nos abren opciones y nos hacen una vida más fácil y feliz. A veces, todo lo contrario, nos hacen sentir mal, nos empequeñecen…

Cada uno lleva por defecto creencias que no hemos elegido. Es como si nos hubieran cargado un lápiz de memoria con pensamientos que no sabemos ni siquiera de dónde vienen. Algunas creencias nos son útiles. Otros no lo son en absoluto y, por ello, debemos aprender a mirar estas creencias para identificarlas, cuestionarlas y revisar con rigor su grado de fundamento.

Cabe preguntarse: ¿Cómo sabes que es verdad? De dónde lo has sacado? Identificar los pensamientos automáticos como «No hago nada bien» y cuestionarlos es un gran ejercicio que nos permite, después, gestionarlos como nos parezca.

Gestionar los pensamientos significa escoger en qué queremos creer o nos conviene creer más.En el caso de esta joven por ejemplo, la creencia «es que no hago nada bien» se transformó en: hago bien algunas cosas (por ejemplo…) y no hago tan bien otros. A base de ir haciendo este ejercicio, terminamos creyendo en otras cosas que nos convienen más y nos hacen más felices y eficientes.

No debemos ser víctimas de nuestros pensamientos. Los pensamientos y las emociones nos secuestran en un primer momento, pero nosotros elegimos cuánto tiempo nos quedamos con ellos. Nuestros pensamientos son tan poderosos que pueden crear realidades. Como decía Santiago Ramón y Cajal «El hombre puede ser escultor de su propio cerebro».

Divendres 29 de juliol. Un amic em diu:

-Avui és el meu últim dia de treball abans de les vacances. M’he deixat la pell a la feina, el meu cap em fa una mala avaluació d’un projecte i quan se’n va no em diu adéu ni em desitja bones vacances… crec que em vol acomiadar».

-Ho parlaràs amb ell en algun moment?

-No.

La realitat és que el cap mai el va acomiadar. I quan li vaig preguntar «tens por?» va respondre de manera immediata que no, malgrat saber jo que sí que en tenia. A vegades, en sessions de coaching, si el client ha expressat literalment tenir por i jo repeteixo les seves paraules, aquest sol desdir-se’n indicant «bé, por no…». Per què no ens permetem tenir por i acceptar que la tenim?

La por és una de les emocions estigmatitzades socialment, com moltes altres. No ens està permès tenir por perquè ens diuen que som covards, gallines…

No hi ha emocions bones i emocions dolentes. Totes compleixen la seva funció. També la por.

El gran pas de transformació és l’acceptació. Prendre consciència i assumir que tenim por és el primer pas de la transformació. Quan acceptem que la tenim, podem actuar en els diferents àmbits en què es manifesta:

– En l’àmbit emocional: compartint-lo amb un amic, buscant ajuda externa, escoltant música, veient una pel·lícula que ens provoqui somriures…

– En l’àmbit físic: fent esport, meditació…

– En l’àmbit del pensament: registrant els nostres pensaments i les emocions que ens desperten. D’aquesta manera, identifiquem quins són els pensaments que ens limiten i podem transformar-los.

Les preguntes, un cop acceptat que sentim por, són: com em pot ajudar?, què vull fer amb ella? i ¿què faria si no tingués por?. I aquí hi ha la clau, en l’autoconeixement. Quan assumeixo que tinc por i em pregunto què diu de mi aquesta por, m’estic descobrint una mica més.

Així que les emocions no són bones ni dolentes, sinó una font increïble d’aprenentatge en l’autoconeixement d’un mateix que es tradueix en activació a la transformació personal. Benvinguda por, una emoció legítima.