Així de contundent s’expressava una de les persones que acompanyem en un procés de coaching. El llenguatge és molt poderós per analitzar i entendre el sistema de creences o les palanques que activen determinats comportaments.

L’autor de la frase, a qui anomenarem Jordi, és responsable de fàbrica d’una empresa del sector industrial. L’organització va demanar-nos que l’acompanyéssim en un procés per millorar la seva habilitat de treballar en equip, i això que ell va venir a les primeres sessions convençut que sabia fer-ho.

“Una hòstia a l’ego”

La frase èpica del titular va servir per analitzar què volia dir perdre des dels ulls d’en Jordi. D’aquesta manera vam poder treballar el procés de transformació que ens havien encarregat.

Bàsicament per en Jordi perdre volia dir, en primer lloc, no tenir la raó. I l’argument va quedar més explícit al final de la segona sessió que vam tancar preguntant què se n’emportava. Va respondre amb convicció: “Una hòstia a l’ego”. A més, va aclarir que per ell no tenir la raó era un fet que es manifestava quan davant un mateix fet, es podien tenir punts de vista diferents.

Perdre per en Jordi també volia dir no aconseguir els seus objectius com a cap de fàbrica amb independència del que passés en altres departaments. “Quan tenim una comanda amb una data de lliurament, faig tot el que sigui per arribar a l’objectiu (em salto procediments, em poso a arreglar una màquina…), el fi justifica els mitjans.”. Així que si s’havia de complir un objectiu del departament, no hi havia miraments respecte les necessitats de la resta de departaments.

Treballar de manera independent en un entorn interdependent

Perdre vol dir no aconseguir l’objectiu del meu departament perquè l’empresa guanyi? Perdre vol dir tenir en compte les necessitats d’altres departaments, arribar a acords i alinear-se?

En Jordi treballava força en equip amb el seu propi departament, és a dir, amb la fàbrica. En canvi, com a membre del comitè de gestió (equip de responsables de departament) el seu comportament era individualista i competitiu. Treballava de manera independent en un entorn interdependent.

L’aprenentatge d’en Jordi durant el procés de coaching va ser entendre que el seu concepte de perdre no era percebut de la mateixa manera pels altres i que aquesta visió tenia repercussions no desitjades en determinades situacions.

“No existeix la veritat, només interpretacions” – F. Nietzsche

En la comunicació entre persones no existeix la Raó en termes absoluts. Cada persona té la seva raó. És cert que hi ha raons més fonamentades que d’altres, però a l’hora de comunicar-nos amb els altres és important que tinguem present aquesta premissa.

Els responsables de departaments han de saber buscar l’equilibri entre les seves necessitats i objectius i la resta de l’organització. En un sistema interdependent, on uns departaments depenen dels altres, guanyar és trobar la manera d’aconseguir els propis objectius tenint en compte els dels altres. I això suposa saber expressar, escoltar, integrar la diferencia i arribar a acords.

Com qüestionar creences limitants? Afirmava amb rotunditat una adolescent de 17 anys: “Les meves amigues cauen més bé als altres, són més intel·ligents que jo”. I afegia: “És que no faig res bé”. Tot plegat un conjunt d’opinions i creences que configuraven la seva veritat. I no pas la veritat, només la seva. És el que té fer-se cas a un mateix.

Tots tenim opinions i creences sobre com són les coses, els altres i un mateix. A vegades aquestes creences ens obren opcions i ens fan una vida més fàcil i feliç. De vegades, tot el contrari, ens fan sentir malament, ens empetiteixen…

Cadascun de nosaltres porta per defecte creences que no hem escollit. És com si ens haguessin carregat un llapis de memòria amb pensaments que no sabem ni tan sols d’on vénen. Algunes creences ens són útils. D’altres no ho són gens i, per això, hem d’aprendre a mirar aquestes creences per identificar-les, qüestionar-les i revisar amb rigor el seu grau de fonament.

Cal preguntar-se: Com saps que és veritat? D’on ho has tret això? Identificar els pensaments automàtics com “No faig res bé” i qüestionar-los és un gran exercici que ens permet, després, gestionar-los com ens sembli millor.

Gestionar els pensaments vol dir escollir en què volem creure o ens convé creure més. En el cas d’aquesta jove per exemple, la creença “és que no faig res bé” es va transformar en: faig bé algunes coses (per exemple…….) i no faig tan bé d’altres. A base d’anar fent aquest exercici, acabem creient en altres coses que ens convenen més i ens fan més feliços i eficients.

No hem de ser víctimes dels nostres pensaments. Els pensaments i les emocions ens segresten en un primer moment, però nosaltres escollim quanta estona ens quedem amb ells.

Els nostres pensaments són tan poderosos que poden crear realitats. Tal com deia Santiago Ramon i Cajal “L’home pot ser escultor del seu propi cervell”.

Divendres 29 de juliol. Un amic em diu:

-Avui és el meu últim dia de treball abans de les vacances. M’he deixat la pell a la feina, el meu cap em fa una mala avaluació d’un projecte i quan se’n va no em diu adéu ni em desitja bones vacances… crec que em vol acomiadar”.

-Ho parlaràs amb ell en algun moment?

-No.

La realitat és que el cap mai el va acomiadar. I quan li vaig preguntar “tens por?” va respondre de manera immediata que no, malgrat saber jo que sí que en tenia. A vegades, en sessions de coaching, si el client ha expressat literalment tenir por i jo repeteixo les seves paraules, aquest sol desdir-se’n indicant “bé, por no…”. Per què no ens permetem tenir por i acceptar que la tenim?

La por és una de les emocions estigmatitzades socialment, com moltes altres. No ens està permès tenir por perquè ens diuen que som covards, gallines…

No hi ha emocions bones i emocions dolentes. Totes compleixen la seva funció. També la por.

El gran pas de transformació és l’acceptació. Prendre consciència i assumir que tenim por és el primer pas de la transformació. Quan acceptem que la tenim, podem actuar en els diferents àmbits en què es manifesta:

– En l’àmbit emocional: compartint-lo amb un amic, buscant ajuda externa, escoltant música, veient una pel·lícula que ens provoqui somriures…

– En l’àmbit físic: fent esport, meditació…

– En l’àmbit del pensament: registrant els nostres pensaments i les emocions que ens desperten. D’aquesta manera, identifiquem quins són els pensaments que ens limiten i podem transformar-los.

Les preguntes, un cop acceptat que sentim por, són: com em pot ajudar?, què vull fer amb ella? i ¿què faria si no tingués por?. I aquí hi ha la clau, en l’autoconeixement. Quan assumeixo que tinc por i em pregunto què diu de mi aquesta por, m’estic descobrint una mica més.

Així que les emocions no són bones ni dolentes, sinó una font increïble d’aprenentatge en l’autoconeixement d’un mateix que es tradueix en activació a la transformació personal. Benvinguda por, una emoció legítima.